L’hora del comiat
Hem arribat gairebé al final del trajecte i el nostre destí és baixar a la pròxima estació. Durant l’itinerari, però, hem estat capaços de crear un hipertext: aquest blog i els enllaços que remeten als vostres blogs, que alhora es composen d’altres enllaços i d’altres textos. Ben mirat, estem fent el que els teòrics de la literatura anomenen “literatura hipertextual” i que nosaltres, amb una mica de gosadia, anomenaríem “hiperassaig”.
El jo inherent a la reflexió personal i la voluntat d’estil s’han fet ben visibles en les vostres contribucions. Potser no sempre s’ha reeixit com es pretenia. És natural: el camí s’ha d’aplanar amb les eines (lectura i escriptura) i no acaba en el primer trajecte.
Estic segura que vosaltres sereu els encarregats de fer volar l’assaig, l”assaig amb ales”. Esteu en una bona posició: d’una banda, perquè us heu iniciat amb les lectures dels dos grans mestres de l’assaig català del segle XX (Josep Pla i Joan Fuster); d’una altra, perquè coneixeu els valors literaris que, segons Italo Calvino, cal preservar per al segle XXI; finalment, perquè hi ha un un nou mitjà, la literatura hipertextual, que sens dubte ho afavorirà.
Bon viatge als assagistes que al seu poble són fidels (amb permís de Lluís LLach)
Nàpols és una ciutat de contrastos
Nàpols, una ciutat monumental: palaus, castells, esglésies, cartoixes, claustres…, que conviuen amb la brutícia, el soroll, el caos de circulació… El visitant té una sensació estranya, passa de l’admiració al disgust quasi sense adonar-se’n.
Les petjades dels catalans a Nàpols són ben visibles. Alfons el Magnànim, que va regir els destins de la ciutat al segle XV, es va establir al Castelnuovo. Un castell immens amb quatre torres circulars dominant la mar, a imitació de les quals es van construir les torres de Quart de València. Les quatre barres catalanes, esculpides en pedra, fusta o llenç es troben ça i lla. Josep de Ribera, el pintor xativí, figura entre els grans pintors del museu d’art del Palau Farnese, en Capodimonte. La via Catalana, un carrer on encara hi ha instal·lats petits tallers que treballen la fusta, el ferro, etc., però brut i atrotinat com tants altres.
La vista de Nàpols des de Capodimonte o des de la cartoixa de San Martino és magnífica. L’ocre, el marró i el verd hi predominen, contrastant amb el blau del mar al fons.
Hi ha algunes llibreries de vell on pots trobar llibres interessants, restaurants petits i acollidors com el Bellini i cafès com el Caffè Letterario, d’ambient culte i agradable.
La Facoltà di Lettere e Filosofia dell’Università de Napoli no gaudeix d’un gran equipament; en canvi, té uns estudiants molt motivats amb qui va ser un plaer compartir la conferència. Els professors ens van acollir molt bé. Els napolitans són amables i bons conversadors.
.
Al Caffè letterario restaurant-nos i fent tertúlia el diumenge a la nit (22/11/2009)
Temps de tardor
La tardor és agradable a València: els verds van empal·lidint, el sol es torna suau i tot s’amera d’una malenconia incerta. Aquesta placidesa, però, contrasta amb el soroll permanent de la ciutat que no atura mai, malgrat els canvis d’estació. Mentrestant, el curs acadèmic avança i la feina es multiplica, passa el 9 d’Octubre i arriba l’Aplec del Puig.
Avui és dimecres de matí. Treballe al despatx a pleret, prepare les classes i pense en l’assignatura d’Assaig català. Acabe de llegir les Lliçons americanes, d’Italo Calvino, que m’han interessat moltíssim. Són un pou de coneixement presentat amb la lleugeresa d’un vol d’ocell i la rapidesa del cavall. Calvino practica les qualitats literàries que defensa.